LLei, d'Enric Casasses

Que tothom tingui de tot. 
Que ningú pugui 
     tenir-ho tot. 
I un embriac 
          treu entre dos cotxes. 
Passo. 
 

Tot està viu, gent, electrons, 
rius, puigs i cel, i el savi diu 
que d'on no n’hi ha no en pot rajar. 
Jo dic que raja i doncs que n’hi ha. 
Ell diu que calli el nom del niu: 
és que no en té, no es toca fons, 
i de mel en raja, germà, 
la rosa s’obre a tot arreu, 
l’abriga tot, la vida en beu, 
som dos, sóc un, no som ningú 
i un de tots dos resulta que es diu tu. 
Qui s’atreveixi i vol, aquest ja ho veu. 

 

COMENTARI

Aquest poema m’ha agradat al mateix temps que m'ha sorprés.

            Casasses comença parlant sobre, tal i com ell ho descriu en el títol, la llei. Diu que no hi hauria d’haver ni rics molt rics, ni pobres molt pobres, ens parla sobre la mala repartició, poc equitativa de la riques arreu del món. Seguidament diu que un home en estat d’embriaguesa es troba entre dos cotxes, cosa que no acabo d’entendre del tot, però que es podria relacionar amb el bàndol de la gent que no té res. Casasses parla sobre la naturalesa en general, “tot és viu” diu, i afegeix que el savi diu que d’on no n’hi ha no en pot rajar, però el poeta contrari a aquest argument el rebat dient que si que en raja, i per tant si que n’hi ha. En aquesta part de l’estrofa podríem sobreentendre que el poeta s’està referint a tots aquells que comencen des de zero, que comencen des de baix de tot, que no tenen res, ni béns ni mitjans, en resum que no són ningú. Però a base d’esforç i treball, es van obrint camí davant les adversitats i finalment acaben triomfant i aconseguint els seus objectius, per tant que passen de no rajar res, perquè no n’hi ha, a rajar alguna cosa perquè finalment han aconseguit que n’hi hagi. El poeta acaba reiterant i reforçant la seva idea dient que qui vol pot, és a dir qui en realitat ho vulgui i s’esforci per a aconseguir-ho, ho aconseguirà.