Visita de l’honorable poeta Màrius Sampere

          El passat dia set de juny, l’escola Sant Gervasi va rebre la visita del poeta Màrius Sampere, conegut per les seves composicions, algunes d’elles força influenciades pel dolor ocasionat per una guerra civil, que va viure de ben a prop, i que encara ara, a l’edat de 80 anys recorda com si fos ahir. La vetllada va començar amb unes paraules del cap d’estudis de Batxillerat, José Ramon Bertolín, seguit del professor de llengua i literatura, David Cos. Tots dos ens van introduir en matèria, i ens van presentar la figura del poeta de qui varem  tenir el gust de conèixer una mica més a fons durant els seixanta minuts escassos que va durar l’esdeveniment. Després de les presentacions i sense més preàmbuls, els alumnes van anar pujant a la tarima, i van recitar alguns dels poemes del senyor Màrius Sampere, qui després de cada un d’ells, ens explicava algun detall sobre el contingut o la història d’aquests. Durant la conferència varem poder notar el mal, i per conseqüència la importància, que la guerra civil espanyola ha tingut en alguns dels seus poemes, i la recerca dels seus sentiments més existencialistes. Al acabar la vetllada, el poeta Màrius Sampere va rebre un present de part del centre, i es va acomiadar de nosaltres, amb un clar sentiment d’emoció, que es va veure reflectit en la seva mirada, en cada instant d’aquella tarda.  

MAR PORTUGUÈS, de Fernando Pessoa

Oh mar salat! Quants grumolls de ta sal
són llàgrimes de Portugal!
Quantes mares, per vèncer-te, ploraren
i quants de fills en va pregaren!
Quantes noies restaren per casar
perquè tu fossis nostre, oh mar!

Ho pagava? Tot ho paga en la vida
si l’ànima no és encongida.
Qui passar vol enllà del Bojador
caldrà que passi enllà de la dolor.
Perill i abisme al mar Déu va donar,
però és en ell que el cel emmirallà.

     (Trad. Josep M. Llompart)  

Comentari: 

      He escollit aquest poema ja que m’ha semblat molt encertat parlar sobre el mar, que tan gran i meravellós és, però que tan ferotge pot esdevenir algunes vegades. En aquest poema en concret el poeta ens parla sobre la cara més crua del mar, la banda més trista d’aquesta meravella natural. Primer de tot ens remarca la seva qualitat principal, és salat, amb això podem interpretar que es refereix a que és salat, un adjectiu força negatiu, ja que es podria referir a una cosa salada coma a una cosa no gaire bona. EL poeta ens parla sobre les llàgrimes de les dones, que han vist com els seus fills marxaven i no tornaven, les noies, que van veure com els seus promesos marxaven, i tampoc tornaven. 

PLENILUNI, de Pessoa

Les hores van per l’arbreda,
rosseguen vestits de seda

Vestits de seda somniada
per l’avinguda allargada

Sota la lluna, al foscant...
I en l’aire sona, expirant

-expirant, mes mai expira-,
una flauta que delira,

més la idea de sentir-la
que, en el so, tranquil, gaudir-la

En l’aire, lleu, onejant...

Silenci guspirejant...

     (Trad. Joaquim Sala-Sanahuja)

Comentari:     

   El poema objecte d’aquest cometari ens situa en un ambient molt tranquil i relaxant, l’autor utilitza paraules com vestits de seda, la foscor contrastant amb la llum de la lluna, la remor de l’aire, el so d’una flauta. Ens imaginem un so força fi, una melodia relaxant i suau, i l’aire lleu onejant, fan que alhora de llegir el poema es creï una atmosfera de pau i tranquil·litat, o si més no això és el que ja he sentit alhora de llegir aquesta composició. Trobo realment positiu que hi hagi poemes que no es basin tant en els sentiments, ja siguin d’amor, odi, enyorança etc. Però que ens facin sentir millor, relaxats, reconfortats, això és el que m’ha passat en el moment de llegir-lo, i per aquesta raó l’he escollit.

Fernando Pessoa, Biografia del poeta

Lisboa, 1888-1935)

Visqué de petit a Àfrica del Sud i adoptà l’anglès com a llengua literària. El 1905 retorna a Lisboa.
“A més de la poesia ortònima (és a dir, signada pel poeta amb el seu propi nom), la qual es manté essencialment fidel, si bé amb un accent personalíssim a la tradició lírica nacional, cal considerar l’obra heterònima, atribuïda per l’autor a tres poetes ficticis, prou diferents i perfectament caracteritzats: Alberto Caeiro, ricardo Reis i Álvaro de Campos. El primer, mestre dels altres dos, dóna a la seva obra un contingut filosòfic antimetafísic; Ricardo Reis es complau en un neoclassicisme horacià i desencisat, mentre que Álvaro de Campos se situa en una línia d’avantguardisme apassionat i d’expressió vehement, un poc a la manera de Walt Whitman.”
“En el número únic de Portugal Futurista [1917], Almada-Negreiros i Álvaro de Campos llancen els seus Ultimatos en rebuig de l’idealisme romàntic petit burgès i de les formes culturals que l’expressen. El d’Álvaro de Campos és especialment irreverent i iconoclasta. Les figures consagrades de la literatura europea de l’època –Anatole France, Barrès, Bernard Shaw, Chesterton...- hi són posades en duríssima solfa; Maeterlinck és definit com a “fogó del Misteri apagat” i Kipling rep la qualificació d’”imperialista del ferro vell”. La cultura europea o, si més no, la seva decadència, és atacada de front. [...] la modernitat ha estat inaugurada dins el context de la literatura portuguesa.”

Comentari del Poema No us diré quasi res

 

 

Aquest poema escrit per Màrius Sampere parla sobre els temors. En aquesta composició em poeta ens està mostrant un sentiment d’angúnia, mitjançant una situació que ens explica que li va succeir. Per començar el poeta ens fa saber que no dirà quasi res, possiblement a causa de l’esglai que aquella situació que no defineix li va provocar. Ens diu que tenia por, però que ningú no li feia cas, per tant al sentiment de por se li afegeix la soledat que en aquell moment devia sentir el poeta, sol i aïllat. El fet que a continuació el poeta cridi a la seva mare, ens fa pensar que aquella situació tan traumàtica la va viure quan era petit, i que ara l’està recordant. En aquell moment el vailet necessitava l’ajuda de l’ésser protector per excel·lència durant la nostra infantesa.

Durant la segona part del poema, l’autor ens diu que li va venir una nosa dins del cor. Podem entendre que aquest se li va accelerar, les seves pulsacions es van fer més fortes i seguides a causa de la situació de tensió en la que el poeta es devia trobar. En l’últim vers Màrius Sampere ens escriu que no sap que fer-ne, de la nosa que se li ha fet dins del cor, no sap com afrontar el dolor que li produeix aquella sensació de por, d’alerta constant, tan estressant.

Aquest poema m’ha semblat un tant estrany, doncs la forma que té Sampere d’expressar el seu sentiment de temor i por davant del paper és relatant una situació que es situa en la infància d’una criatura, que necessita estar a prop de la seva mare per a sentir-se segura.

 

 

No us diré quasi res, de Màrius Sampere

No us diré quasi res,

sols una cosa: tenia por,

ningú no em feia cas;

llavors vaig cridar, mare!

Tot d'una em va venir com una nosa

i era el cor, el meu cor,

i no sé pas què fer-ne, que no para.

Comentari del poema Si no fos en secret

 

He decidit escollir aquest poema de Màrius Sampere i Passarell, per el senzill fet de que ha estat un dels que he pogut arribar a entendre una mica amb claredat, i n’he pogut interpretar algunes idees, tot i que no estic segur de que siguin correctes i compartides per l’autor, em semblen força interessants de contrastar. 

        En primera instància el poeta ens parla sobre el principi i la fi de la nostra existència, la vida i la mort. Tots dos conceptes són els que igualen a tots els éssers humans, siguin rics o pobres, intel·ligents o babaus, al cap i a la fi tots comencem i acabem de la mateixa manera, per tan som iguals. Possiblement el poeta estava reivindicant la igualtat entre persones, i podem entreveure una forma de pensament força existencialista. Després descriu el seu cos fet d’embastes i agulles, com si fos una cosa no massa duradora, provisional, cosa que podem relacionar amb el principi del poema, doncs els éssers humans no som gens complexos, ja que acabem morint. Cap a la segona part de la composició, Màrius Sampere diu que la seva mare l’expulsa als llops, a partir d’aquest vers es podria interpretar que les mares a l’hora de donar a llum al seu fill el que fan és llençar-lo a la vida, cruel i dura vida, per tant ens llencen als llops. En aquest cas el poeta podria estar fent una metàfora nombrant als llops referint-se a la crueltat de la vida mateixa. Ja per acabar l’últim vers també ens deixa un tant desconcertats, doncs ens diu que estem al llindar del misteri, referint-se a que mai podrem arribar a saber la veritat, la certesa del nostre lloc al món, per què vivim? Quin és el nostre paper en aquest món?

Si no fos en secret, de Màrius Sampere

Néixer i morir, ¿com podrien

arrivar-me al cor

si no fos en secret?

Ah, però el meu cos,

fet d’embastes i agulles,

mai no sortí de la mare adormida:

la dona somià que m’expulsava als llops,

jo sé que romana al llindar del misteri.

 

Biografia de Màrius Sampere

Màrius Sampere i Passarell va néixer el 28 de desembre de 1928 al carrer de la Igualtat (actual carrer Cartagena), al barri del Guinardó a Barcelona. El 1929 els seus pares es van separar fins el 1941, i va viure amb la seva mare i la seva família. Màrius Sampere es va educar a les escoles del seu barri, tot just va acabar la guerra civil, i posteriorment va cursar el batxillerat a l’Institut Balmes i en una acadèmia privada.

Entre 1939 i 1949 va fer les primeres temptatives poètiques en castellà. Va ser a partir del 1942 que, en tornar a viure junts els seus pares, van establir-se a Sant Adrià del Besòs. Entre el 1944 i el 1945 va treballar en el món dels estudis fotogràfics i la publicitat a Badalona. Treballarà en aquesta professió fins al final de la dictadura, quan es va convertir en funcionari de l’administració en qüestions d’assessoria i normalització lingüística. El 1953 va estudiar solfeig, piano, harmonia i contrapunt. Tot plegat, aquesta formació, el va portar a composar lletres per a cançons i també música, sobretot entre el 1963 i el 1967 al Grup Estrop. No va ser fins a final dels anys cinquanta que va projectar-se socialment com a poeta.

No és fins al 1958 que comença a escriure les seves poesies en català. La seva obra, tot i que ha patit una escassa difusió, ha perfilat un dels poetes més destacats i notables de la seva generació. En aquest sentit, el 1961 i el 1962, de retorn d’un viatge a Escòcia i Anglaterra va expressar les seves impressions en el que es convertiria en el seu primer llibre en català, Viatge amb automòbil que el precediria L’home i el límit, amb el qual va guanyar el premi Carles Riba el 1963. El recull, però, no va ser publicat fins tres anys més tard, l’any 1968. A final dels anys seixanta l’autor es va establir professionalment a Santa Coloma de Gramenet, i el 1969 es va casar amb Maria del Carme Tarrés. El 1972 va ser anomenat Mestre en Gai Saber, Flor Natural a Zuric, Viola a Brussel·les i Englantina a Ginebra. Dos anys més tard va guanyar el premi President Macià a Amsterdam que va ser publicat dins de Poemes de baixa freqüència, i el 1975 va tornar a guanyar un nou premi, el Ribas i Carreras de Blanes amb aquest mateix recull, publicat el 1976. Aquest volum aplega gairebé la meitat de la seva producció inèdita entre 1963 i 1973. El 1980 Màrius Sampere va quedar finalista del premi López Picó de Vallirana. Dos anys més tard, el 1982, va guanyar el premi Jordi de Sant Jordi a València amb Samsara. En aquesta dècada Sampere incorpora dos canvis importants a la seva obra, una dedicació més professional i un compromís estable de la publicació de la seva obra. El 1983 va ser un dels finalistes del premi Vicent Andrés Estellés amb Qüestions menors, i a l’any següent va ser guardonat amb el premi Miquel de Palol de Girona amb Llibre de les inauguracions. Posteriorment va publicar altres reculls de manera més o menys regular entre les que destaquen Oniris i el tret del caçador, el 1987, L’ocell que udola, el 1990, La taula i les estrelles, el 1992, La cançó de la metamorfosi, el 1995, Demiúrgia, el 1996 i Premi de la Institució de les Lletres Catalanes, Thanatos suite, el 1997 i l’antologia poètica Si no fos en secret, el 1999.

 

LLei, d'Enric Casasses

Que tothom tingui de tot. 
Que ningú pugui 
     tenir-ho tot. 
I un embriac 
          treu entre dos cotxes. 
Passo. 
 

Tot està viu, gent, electrons, 
rius, puigs i cel, i el savi diu 
que d'on no n’hi ha no en pot rajar. 
Jo dic que raja i doncs que n’hi ha. 
Ell diu que calli el nom del niu: 
és que no en té, no es toca fons, 
i de mel en raja, germà, 
la rosa s’obre a tot arreu, 
l’abriga tot, la vida en beu, 
som dos, sóc un, no som ningú 
i un de tots dos resulta que es diu tu. 
Qui s’atreveixi i vol, aquest ja ho veu. 

 

COMENTARI

Aquest poema m’ha agradat al mateix temps que m'ha sorprés.

            Casasses comença parlant sobre, tal i com ell ho descriu en el títol, la llei. Diu que no hi hauria d’haver ni rics molt rics, ni pobres molt pobres, ens parla sobre la mala repartició, poc equitativa de la riques arreu del món. Seguidament diu que un home en estat d’embriaguesa es troba entre dos cotxes, cosa que no acabo d’entendre del tot, però que es podria relacionar amb el bàndol de la gent que no té res. Casasses parla sobre la naturalesa en general, “tot és viu” diu, i afegeix que el savi diu que d’on no n’hi ha no en pot rajar, però el poeta contrari a aquest argument el rebat dient que si que en raja, i per tant si que n’hi ha. En aquesta part de l’estrofa podríem sobreentendre que el poeta s’està referint a tots aquells que comencen des de zero, que comencen des de baix de tot, que no tenen res, ni béns ni mitjans, en resum que no són ningú. Però a base d’esforç i treball, es van obrint camí davant les adversitats i finalment acaben triomfant i aconseguint els seus objectius, per tant que passen de no rajar res, perquè no n’hi ha, a rajar alguna cosa perquè finalment han aconseguit que n’hi hagi. El poeta acaba reiterant i reforçant la seva idea dient que qui vol pot, és a dir qui en realitat ho vulgui i s’esforci per a aconseguir-ho, ho aconseguirà.

 

 

 

A LA BARRIADA d'Enric Casasses

Els orfeons del vi canten 
a peu dret, a l’avantguarda 
de totes les arts, s’aguanten 
a la barra matí i tarda. 

Les famílies no s’espanten 
si la petita s’atarda 
i a la placeta s’encanten, 
que el barri no fa basarda. 

Al meu carrer nens i nenes 
ells amb ells saben, aprenen, 
són feliços, i amb antenes 

sense mirar-me comprenen 
si vaig bé, i em treu de penes 
la llibertat que ells estrenen. 
 

COMENTARI

En aquest poema Enric Casassas parla sobre un barri d’un poble, probablement el seu. Segons el seu punt de vista és un bon lloc per viure, per la forma de parlar-ne, i amb la admiració que hi posa, sembla com si fos el seu poble ideal. Ens explica que estan al davant de totes les arts, és a dir que innoven i tenen una gran cultura. Després el poeta parla sobre la seguretat, i el bon ambient que regna dins de la localitat, on els nenes juguen sense perill, i els adults no tenen perquè preocupar-se, ja que el barri no fa basarda, no fa por ni provoca desconfiança.

            Personalment la descripció del barri em recorda força al d’una plaça de poble petit de pagès de fa uns 40 anys, on els infants hi jugaven a tot hora, i que era el punt de trobada per totes les colles d’amics, els nens no necessitaven res més que estar allà. I no només passaven l’estona jugant a pilota o a nines, sinó que a mesura que jugaven anaven aprenent coses sobre la vida i sobre les relacions.

El ens acaba dient d’alguna manera com li agrada el seu barri, només de passar-hi ja es popsa content, i només amb la mirada d’un nen jugant al carrer ja li treu les penes, veient com de lliures i salvatges creixen.

            Trobo que aquest és un bon poema, ja que parla sobre un aspecte molt valuós dels petits pobles d’arreu de Catalunya, i de la seva tradició de germanor entre la gent que hi viu. Cosa que actualment s’ha anat perdent, a causa del creixement descontrolat de les poblacions, i de la poca importància que es dona a establir relacions amb la gent que viu a prop teu. 

Enric Casasses biografia

Enric Casassas (Barcelona 1951) Poeta. Fill d'Enric Casassas i Simó. La seva obra mostra influències molt heterogènies (de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement i el Barroc). És autor de La cosa aquella (1982, premi Crítica Serra d'Or de poesia 1992), No hi érem (premi Crítica de poesia catalana, 1994), Desfà els grumolls (1994), Calç (1996, premi Carles Riba 1995), D'equivocar-se així (1997, premi Ausiàs Marc de Gandia 1996), Coltells (1998), Plaça Raspall: poema en set cants (1998, premi Ciutat de Palma de poesia 1999), Canaris fosforescents (2001), Que dormim (2002)

Comentari

Aquest poema de Brossa representa una mena d’homenatge a Ernesto Cheguevara, el CHE el gran revolucionari de la història. L’obra està constituïda per totes les lletres de l’abecedari exceptuant la C, la H, i la E. Una manera molt original de representar el nom d’una persona a la que es vol recordar.

Aquest poema m’ha cridat especialment l’atenció pel fet que recorda la figura d’aquest gran lluitador, mostrant el buit, mitjançant la manca de lletres del seu nom,  que va deixar al morir. En el moment en que trobem a faltar les lletres a l’abecedari que componen el seu nom, també trobem a faltar la seva persona, el gran personatge que lluità no només per la llibertat del seu país, sinó que un cop aconseguits el seu primer objectiu, alliberar Cuba,  va continuar lluitant contra els opressors dels altres països i va provar de fer d’aquest un món millor.

Personalment trobo molt encertat fer una elegia al Che, ja que és un gran personatge que va lluitar per a la llibertat, i els drets de les persones. Alhora que també cal valorar molt positivament la forma amb la qual Brossa ens el fa recordar, mitjançant el buit de paraules, que representa el buit també com a personatge.

Elegia al Che

Joan Brossa biografia

Rebé el mestratge de J.V. Foix i conreà l'amistat de Joan Miró, de Joan Prats i del poeta brasiler João Cabral de Melo Neto.

El 1948, amb Antoni Tàpies, Joan Ponç, Joan-Josep Tharrats, Modest Cuixart, Arnau Puig i altres fundà la revista avantguardista Dau al set.

L'any 1951 estrenà les primeres peces teatrals i el 1949 publicà el primer llibre de poemes.

Col·laborà amb pintors, escultors, músics, fotògrafs, cineastes i artistes de tots els gèneres: entre ells Antoni Tàpies, Joan Ponç, Joan Miró, Eduardo Chillida, Pere Portabella, Josep Maria Mestres Quadreny, Perejaume, Frederic Amat, Moisès Villèlia, Hausson, Carles Santos, Pep Bou, Chema Madoz i Fernando Krahn. Se'l considera un dels creadors de la poesia visual catalana juntament amb Carles Sindreu, exercint el seu patrocini sobre joves poetes com Enric Casasses o Accidents Polipoètics.

La seva obra creativa va abastar totes les facetes de l'art: el cinema, el teatre, la música, el cabaret, les arts parateatrals, la màgia i el circ. Sempre va tenir una àmplia i interdisciplinar visió de la cultura, de les arts i de l'espectacle i així ho expressa en la seva obra, sovint satírica, punyent, irònica, crítica, a vegades irreverent, però, al mateix temps, lúdica.

Ha estat traduït a l'espanyol, al francès, a l'anglès, a l'alemany, a l'italià, al portuguès, al polonès, al neerlandès, al txec, a l'hongarès, al suec, al japonès i a l'esperanto.

Els seus poemes corporis han arribat als carrer de Barcelona, a diversos llocs del Principat, a Andorra la Vella, a Palma de Mallorca, Frankfurt am Main i a L'Havana.

Present a diverses institucions d'arreu del món amb la seva obra plàstica, ha estat objecte de grans exposicions antològiques a Barcelona (Fundació Joan Miró, 1986 i Palau de la Virreina, 1994), Munic (1988), Sao Paulo (Bienal, 1994 i Centro Maria Antonia, 2005), Biennal de Venècia, 1997), Madrid (Museu Reina Sofia, 1991), Ceret-Cotlliure (1991), Londres (1992), València (IVAM, 1997), Monterrey (1998), Santiago de Xile (2005), Porto Alegre (2006), Rio de Janeiro (2006), Rosario (2006), Buenos Aires (2006) i Lisboa (2006).

Comentari del poema

Aquest poema de J.V Foix, ens representa Catalunya, d’una manera que molts catalans la veiem, lliure i sola  però unida. El triangle central és la nostra nació, però com es pot apreciar no està enganxada físicament ni amb França ni amb Espanya, per cap dels seus costats. El que el poeta ens volia representar amb aquest poema visual és el nostre país envoltat per totes bandes pel mar mediterrani, per tant, ens mostra d’una manera metafòrica que Catalunya realment no pertany a cap altre estat, sinó que és un país independent. Amb aquesta obra, Foix ens volia transmetre el sentiment de patriotisme i catalanisme que molts catalans alberguen dins del seu cor.

Aquest poema m’ha semblat molt interessant per a introduir-lo en el meu bloc, ja que descriu d’una manera senzilla la forma de pensar de molts de nosaltres, i representa molt fidelment les nostres arrels.

Poema de Catalunya de J.V. Foix

NO LA CANÇÓ PERFECTA

No la cançó perfecta sinó el crit
que invoca Déu és necessari,
car no com l'àliga en té prou
el nostre cor amb moure bé les ales.
Amb ulls encesos cal entrar
dins la nit del misteri,
perquè el secret, així com l'aire
que bat als ulls, penetri fins al cor.

Comentari del poema

Aquest poema de Joan Vinyoli comença dient que no s’ha d’escriure una gran cançó, molt ven adornada i amb unes rimes perfectes, sinó que el que necessitem per a invocar, comunicar-nos, parlar amb Déu és un crit. Però no pot ser un crit qualsevol, ha de ser fort i clar. El poeta segueix dient que l’àliga no en té prou només amb el fet de moure bé les ales, en canvi el nostre cor si. Aquests versos es poden referir a que el nostre cor no necessita res massa complex, només amb bategar amb normalitat i bé, ja en té prou.

Després l’autor parla sobre la foscor, la nit. Diu que tot i ser fosc, i que sigui complicat de veure res, hem de vèncer els nostres temors i  s’ha d’intentar, per a poder aconseguir desxifrar els misteris. Vinyoli acaba dient que el secret, referint-se al misteri, que obrint bé els ulls haurem pogut desxifrar, podrà penetrar fins al nostre cor, i així el podrem sentir i entendre.

He trobat interessant aquest poema per la idea que transmet,        sota el meu punt de vista Vinyoli ens intenta ensenyar la idea de que no es necessita una composició perfecta i rodona per a poder comunicar-se, ja sigui amb Déu o amb qualsevol altre ésser, sinó que tant sols obrint bé el nostre cor i dient les coses ben clares i fortes podem expressar-nos amb total claredat.

Temps, de Joan Vinyoli

Joan Vinyoli

 Torna'm, ah, torna'm als anys
de la noiesa,
                    amb els amics
a la riera, amb els passeigs
i les pistes de tenis
                              i el ping-pong.
                                                     No. No.
Torna'm a la furiosa
passió que de mi va fer un altre.
Ja no seré mai més el noi
que feia jocs.
                     I me n'alegro.

Comentari

Aquest poema ens parla sobre la vida passada del poeta. Al començament, durant la primera estrofa reflexiona sobre la seva infantesa o joventut, l’autor demana que torni, que vol tornar a ser un noiet, i tornar a jugar amb els seus amics. A través de la biografia de l’autor podem saber que la seva infantesa es situava a la ciutat de Santa Coloma. En certa manera el poeta ens transmet un sentiment de melancolia i nostàlgia, quan demana que li tronin aquells temps, sentiment que s’esvaeix quan aquest, d’alguna manera accepta la realitat, tot dient “No. No. “. A partir d’aquí, Vinyoli ens parla del moment en que va abandonar la infantesa, i va fer el pas cap a la maduresa. Llavors recorda de nou temps passats, i finalment acaba concloent d’una forma força realista i conformista i fa una mena de reflexió tot dient que mai tornarà a ser un noiet, però que ja li està bé, i que en certa manera, pot estar content d’haver tingut una vida feliç, tot i no poder repetir-la.

Personalment aquest poema m’ha semblat interessant d’escollir-lo, ja que transmet un sentiment que tots alguna vegada hem tingut. El fet de mirar enrere i jutjar, a la vegada que recordem, com ha estat d’agradosa la nostra vida, i com l’hem viscut. Molts demanen de tornar enrere, a la joventut, però el que hem de fer és aprofitar i esprémer el present, perquè en el futur no haguem de penedir-nos de no haver aprofitat prou el valuós temps.

BIografia de Joan Vinyoli

Joan Vinyoli i Pladevall va néixer a Barcelona, el 3 de juliol del 1914. Quan tenia quatre anys va morir el seu pare, i amb la seva mare es va instal.lar a Sant Joan Despí. Als vuit anys, van tornar a anar a viure a Barcelona, on va estudiar a l'escola dels jesuïtes del carrer de Casp. A partir d'aleshores, va estiuejar a la població de Santa Coloma de Farners, el paisatge que va evocar en els primers poemes.

Als setze anys va entrar a treballar en una editorial, empresa en la qual va estar fins a la seva jubilació, l'any 1979. Vinyoli ha confessat que el va incitar a escriure una frase de Rainer M. Rilke: "La poesia no és cosa de sentiments sinó d'experiències".

Abans de la guerra civil espanyola va publicar poemes a les pàgines de «Quaderns de Poesia» i «La Publicitat» (on també va publicar, l'any 1935, la traducció d'un poema de Rilke: "De si una volta algú t'hagi amat"). Arran d'aquesta traducció va conèixer el poeta i traductor Carles Riba, per mitjà de Joan Teixidor, amic comú. Després d'aquest encontre, Carles Riba va influir en la seva producció poètica.

Durant la guerra civil, va ser destinat a la Inspecció de Centres de Reclutament de la zona republicana, i va publicar el primer recull de poemes: Primer desenllaç (1937), molt treballat formalment i amb llenguatge contingut. Així iniciaria d'una fecunda trajectòria, indestriable de la seva vida, el sentit de la qual qüestionava des de l'interrogant de la fe. Quan va acabar la guerra, l'escriptor va reprendre el treball editorial per necessitats econòmiques, tot i que el seu desig era iniciar estudis de Lletres. El 1945 es va casar amb Teresa Sastre.

En el segon poemari De vida i somni (1948) va desenvolupar la temàtica del paisatge i del record amb un ús moderat de les imatges, amb poemes de factura simple i de línia melòdica depurada. Tres anys després, va guanyar el premi Óssa Menor amb el recull Les hores retrobades. El 1956 va editar l'antologia poètica El Callat, amb pròleg seu. Fins set anys després no arribaria als lectors el següent poemari, Realitats, (1963) que va representar un canvi notable, ja que tendeix cap al realisme, que es concreta en poemes despullats de retòrica, en els quals, però, l'aspecte quotidià mantindrà encara ressons simbòlics.

Hauria de passar un altre parèntesi de set anys abans que no publiqués el nou poemari Tot és ara i res, (1970), en el qual l'home es constitueix en nucli poètic, el poeta s'aferra a la vida amb totes les seves contradiccions i es lliura a l'emoció lírica, potenciada per un llenguatge sobri. Amb aquesta publicació li va arribar el reconeixement de la crítica i a partir d'aleshores va publicar de forma regular: Encara les paraules (1973), Ara que és tard (1975), Vent d'aram (1976), El griu (1978), Cercles (1980), A hores petites (1981), Cants d'Abelone (1982). A més a més, durant aquesta època fecunda també es van reeditar les edicions exhaurides d'aquests volums i es van publicar tres volums més: El llibre d'amic (1977) --que havia estat escrit entre 1955 i 1959-- la Poesia completa 1937-1975 i l'Obra poètica 1975-1979. D'altra banda, a principi dels anys vuitanta, José Agustín Goytisolo es va encarregar de la traducció dels poemes de Vinyoli, i també de la seva publicació en un volum bilingüe.