MAR PORTUGUÈS, de Fernando Pessoa

Oh mar salat! Quants grumolls de ta sal
són llàgrimes de Portugal!
Quantes mares, per vèncer-te, ploraren
i quants de fills en va pregaren!
Quantes noies restaren per casar
perquè tu fossis nostre, oh mar!

Ho pagava? Tot ho paga en la vida
si l’ànima no és encongida.
Qui passar vol enllà del Bojador
caldrà que passi enllà de la dolor.
Perill i abisme al mar Déu va donar,
però és en ell que el cel emmirallà.

     (Trad. Josep M. Llompart)  

Comentari: 

      He escollit aquest poema ja que m’ha semblat molt encertat parlar sobre el mar, que tan gran i meravellós és, però que tan ferotge pot esdevenir algunes vegades. En aquest poema en concret el poeta ens parla sobre la cara més crua del mar, la banda més trista d’aquesta meravella natural. Primer de tot ens remarca la seva qualitat principal, és salat, amb això podem interpretar que es refereix a que és salat, un adjectiu força negatiu, ja que es podria referir a una cosa salada coma a una cosa no gaire bona. EL poeta ens parla sobre les llàgrimes de les dones, que han vist com els seus fills marxaven i no tornaven, les noies, que van veure com els seus promesos marxaven, i tampoc tornaven.