BIografia de Joan Vinyoli

Joan Vinyoli i Pladevall va néixer a Barcelona, el 3 de juliol del 1914. Quan tenia quatre anys va morir el seu pare, i amb la seva mare es va instal.lar a Sant Joan Despí. Als vuit anys, van tornar a anar a viure a Barcelona, on va estudiar a l'escola dels jesuïtes del carrer de Casp. A partir d'aleshores, va estiuejar a la població de Santa Coloma de Farners, el paisatge que va evocar en els primers poemes.

Als setze anys va entrar a treballar en una editorial, empresa en la qual va estar fins a la seva jubilació, l'any 1979. Vinyoli ha confessat que el va incitar a escriure una frase de Rainer M. Rilke: "La poesia no és cosa de sentiments sinó d'experiències".

Abans de la guerra civil espanyola va publicar poemes a les pàgines de «Quaderns de Poesia» i «La Publicitat» (on també va publicar, l'any 1935, la traducció d'un poema de Rilke: "De si una volta algú t'hagi amat"). Arran d'aquesta traducció va conèixer el poeta i traductor Carles Riba, per mitjà de Joan Teixidor, amic comú. Després d'aquest encontre, Carles Riba va influir en la seva producció poètica.

Durant la guerra civil, va ser destinat a la Inspecció de Centres de Reclutament de la zona republicana, i va publicar el primer recull de poemes: Primer desenllaç (1937), molt treballat formalment i amb llenguatge contingut. Així iniciaria d'una fecunda trajectòria, indestriable de la seva vida, el sentit de la qual qüestionava des de l'interrogant de la fe. Quan va acabar la guerra, l'escriptor va reprendre el treball editorial per necessitats econòmiques, tot i que el seu desig era iniciar estudis de Lletres. El 1945 es va casar amb Teresa Sastre.

En el segon poemari De vida i somni (1948) va desenvolupar la temàtica del paisatge i del record amb un ús moderat de les imatges, amb poemes de factura simple i de línia melòdica depurada. Tres anys després, va guanyar el premi Óssa Menor amb el recull Les hores retrobades. El 1956 va editar l'antologia poètica El Callat, amb pròleg seu. Fins set anys després no arribaria als lectors el següent poemari, Realitats, (1963) que va representar un canvi notable, ja que tendeix cap al realisme, que es concreta en poemes despullats de retòrica, en els quals, però, l'aspecte quotidià mantindrà encara ressons simbòlics.

Hauria de passar un altre parèntesi de set anys abans que no publiqués el nou poemari Tot és ara i res, (1970), en el qual l'home es constitueix en nucli poètic, el poeta s'aferra a la vida amb totes les seves contradiccions i es lliura a l'emoció lírica, potenciada per un llenguatge sobri. Amb aquesta publicació li va arribar el reconeixement de la crítica i a partir d'aleshores va publicar de forma regular: Encara les paraules (1973), Ara que és tard (1975), Vent d'aram (1976), El griu (1978), Cercles (1980), A hores petites (1981), Cants d'Abelone (1982). A més a més, durant aquesta època fecunda també es van reeditar les edicions exhaurides d'aquests volums i es van publicar tres volums més: El llibre d'amic (1977) --que havia estat escrit entre 1955 i 1959-- la Poesia completa 1937-1975 i l'Obra poètica 1975-1979. D'altra banda, a principi dels anys vuitanta, José Agustín Goytisolo es va encarregar de la traducció dels poemes de Vinyoli, i també de la seva publicació en un volum bilingüe.